El 2044, l’últim estiu amb gel a l’Oceà Àrtic
El canvi climàtic i l’escalfament global són els responsables que any rere any el gel marí àrtic es desfaci més ràpidament, arribant a desaparèixer entre 2044 i 2067 del tot durant els estius
Redacció
18/11/2019 11:02h
El canvi climàtic causat per l’home és el responsable directe que l’Oceà Àrtic es quedi sense gel durant una part de cada any en algun moment entre el 2044 i el 2067. Aquests són els resultats d’una investigació de la Universitat de Califòrnia a Los Àngeles (UCLA) que acaba de publicar a la revista ‘Nature’.
Segons aquestes dades, el gel marí àrtic ha disminuït substancialment durant les últimes dècades, una tendència que es preveu que continuï fins a arribar a l’absència de gel en determinades temporades (especialment al mes de setembre, que és quan hi ha menys gel a l’aigua), en algun moment entre 2044 i el 2067.
Els investigadors d’UCLA, Chad Thackeray, investigador assistent del Centre de Ciències del Clima de l’Institut de Medi Ambient i Sostenibilitat, i Alex Hall, professor de Ciències Atmosfèriques i Oceàniques, van arribar a aquestes conclusions després d’avaluar la representació de 23 models de desgel estacional entre 1980 i 2015 i els van comparar amb observacions de satèl·lit.
|
Mètode erroni
Els científics han estat intentant predir el futur del gel marí àrtic durant nombroses dècades, confiant en una sèrie de models climàtics globals que simulen com reaccionarà el sistema climàtic a tot el diòxid de carboni que entra a l’atmosfera. Però les prediccions dels models han discrepat àmpliament: alguns mostren un setembre sense gel ja el 2026, mentre que d’altres suggereixen que això passarà al 2132.
La principal diferència pel que fa a les hipòtesis se centra en la diferent interpretació d’un procés anomenat retroalimentació albedo-gel marí, que té lloc quan un tros de gel marí es desfà completament, emergeix una superfície d’aigua de mar que és més fosca i absorbeix més llum solar que el gel que hi havia.
Aquest canvi de reflectivitat de la llum solar, causa un escalfament local molt més gran, al que al mateix temps condueix a un desgel més gran i a què s’agreugi l’escalfament de l’Àrtic.
Davant d’aquests fets, els investigadors van decidir estudiar quins models d’interpretació d’aquesta retroalimentació eren més realistes. Així, Thackeray i Hall van estudiar 23 models de gel estacional entre 1980 i 2015 i els van comparar amb les observacions de satèl·lit, conservant els sis models que millor havien reproduït els resultats històrics reals i van fer la seva estimació: entre 2044 i 2067.